Últimament, no se realment perquè, m'he estat interessant en els transtorns que pateixen els psicòpates.
I buscant informació, per merqa curiositat, vaig trobar un experiment realitzat, per un professor universitàri de psicologia clínica, especialitzat en psicòpaties d'aquest tipus.
Dos persones, la primera; una persona que no patia la psicopatia , la segona; una persona afectada per aquesta.
Tres situacions, i a cada situació s'analitzava el pols nerviós de cada subjecte.
- 1a situacio: Sentats en una cadira, un ambient molt relaxant, música tranquil·la, llums clars, i imatges de paisatges i prats verds... (Els dos subjectes presentaven un pols normal, amb un ritme tranquil)
- 2a situació: En el mateix lloc, però aquest cop amb una música més tensa, la intensitat de la llum disminuïda, i les imatges eren més estridents i cruels. (Els dos subjectes, per igual, presentaven un augment del ritme cardíac, senyal de tensió per aquella situació)
- 3a situació: Aquest cop, la situació limit, una situacio al màxim de tensa que podria posar-se devant una persona, música estrident, sense gairebé llum, sorolls per tots costats, imatges realment terrorífiques... (En aquest cas, el ritme cardíac va se anotat diferent ; el primer subjecte el seu ritme era molt accelerat, normal al estar en un moment de tanta tensió, però per contra, el subjecte dos (que patia aquesta patologia) el seu ritme, en aquest cas va ser relaxat, normal, com si estés visquent una situació agradable per a ell )
Un experiment que vaig trobar curiós, i em va despertar una gran curiositat per els efectes d'aquesta malaltia, de la que intentaré buscar-ne més informació.
dimecres, 9 de desembre del 2009
dilluns, 7 de desembre del 2009
Ballarina bidireccional!
http://singularidad.files.wordpress.com/2008/02/bailarina.gif
He vist en una pàgina web, aquesta curiositat...si veus a la ballarina girar en el sentit de les agulles del rellotge, representa que estas fent servir la part dreta del teu cervell, i per tant ets més creatiu, ja que a través de l'hemisferi dret, percebem la informació d'una manera més emocional, gràcies a aquest hemisferi, entenem les metàfores, somiem, creem noves idees,...
Però tot això no ho podriem desenvolupar, si els dos hemiferis no estiguèssin "conectats" a través de connexions neuronals, de sinapsis entre les neurones. És la massa arquejada de substància blanca, la que els conecta.
Ara be, si veus a la ballarina, girar cap al senti contrari a les agulles del rellotge, ets més racional, ja que estas fent servir la part esquerra del teu cervell, que és l'hemisferi que processa la informació analítica i seqüencialment, pas a pas, i de forma lògica i racional.
També pot ser, que la vegis girar en els dos sentits, si et concentres perquè giri cap a un sentit, i gira cap aquest, i després et concentres perquè giri cap al contrari, i ho fas... però sempre hi ha alguna direcció que predomina...aquesta és la que determina com ets...
He penjat això aquí perquè ho he trobat curiós...
Cap a on us gira a vosaltres?
He vist en una pàgina web, aquesta curiositat...si veus a la ballarina girar en el sentit de les agulles del rellotge, representa que estas fent servir la part dreta del teu cervell, i per tant ets més creatiu, ja que a través de l'hemisferi dret, percebem la informació d'una manera més emocional, gràcies a aquest hemisferi, entenem les metàfores, somiem, creem noves idees,...
Però tot això no ho podriem desenvolupar, si els dos hemiferis no estiguèssin "conectats" a través de connexions neuronals, de sinapsis entre les neurones. És la massa arquejada de substància blanca, la que els conecta.
Ara be, si veus a la ballarina, girar cap al senti contrari a les agulles del rellotge, ets més racional, ja que estas fent servir la part esquerra del teu cervell, que és l'hemisferi que processa la informació analítica i seqüencialment, pas a pas, i de forma lògica i racional.
També pot ser, que la vegis girar en els dos sentits, si et concentres perquè giri cap a un sentit, i gira cap aquest, i després et concentres perquè giri cap al contrari, i ho fas... però sempre hi ha alguna direcció que predomina...aquesta és la que determina com ets...
He penjat això aquí perquè ho he trobat curiós...
Cap a on us gira a vosaltres?
dimecres, 2 de desembre del 2009
"Una mente maravillosa"
Aquest Dijous passat, vaig mirar la pel·lícula "Una mente maravillosa", una pel·lícula basada en una patologia peculiar, i que curiosament l'havia estudiat aquella mateixa setmana.
Mirant la pel·lícula, vaig anar veient molts dels símptomes que m'havien explicat a la classe de fonaments de psicologia, amb l'Ernest Luz. Sense voler-ho, vaig relacionar tot el que feia, el que deia i el que pensava; les seves alucinacions, la seva realitat.
Durant tota la pel·lícula, les seves alucinacions formen part de la seva vida, com si no ho fòssin, és a dir, com ho veu ell: és una manera de veure el que viuen aquestes persones. Tan real, tan proper... que semblava una vida normal i corrent, una vida d'un estudiant de matemàtiques que estava obsessionat amb els estudis, però que finalment es descobreix, que aquesta patologia l'hi va sorgir durant la seva època a la universitat, allà on tots els espectadors ho van creure tot real...com el protagonista.
És la seva dona, però, que comença a veure simptomes estranys, el seu despatx és ple de diaris enganxats a la paret, està obsessionat amb una missió secreta, real per a ell i els espectadors, però fictícia finalment.
Quan li diagnostiquen aquesta patologia, el món se li descoloca, la pel·lícula dóna un gir inesperat, i tot el que fins ara havia estat la història de la seva vida, o quasi tot, és irreal, fictici,...
Tot això,li és molt difícil de creure, tota una vida de mentida? el seu company de pis, el cap de la seva missió secreta, la nevoda del seu amic ? no pot ser, la gent no ho sap, però ells existeixen...jo els he vist, tocat i abraçat...
Finalment se n'adona del que està passant...i demana ajuda
comença a medicar-se, a prendre pastilles, però finalment les amaga i no se les pren, ja que aquestes l'impedeixen dedicar-se a les matemàtiques...tornen les alucinacions, i sempre són les mateixes, el seu company de pis, el seu cap i la nevoda.
Finalment, amb l'ajuda de la seva dona, que no l'abandona en cap moment, ni en els seus punt més extrems d'agonia i fins i tot agressivitat, el recolza en tot moment, i gràcies a això, aconsegueix evitar les alucinacions, les veu, sí, però les evita...
Podent tenir una vida normal...
"Ellos son mi pasado, y a todos nos perdigue nuestro pasado"
Aquesta és una de les frases que més m'ha marcat, demostrant que, tot i que l'esquizofrènia tingui una base biològica, es pot arribar a "eliminar" o disminuir els efectes, només amb la ment. Tot i això, no es pot aconseguir fer-ho,sense força de voluntat, i aquesta la perds si no tens a ningú al costat...si no tens amor, ni ningú per qui valgui la pena lluitar..
"Es como una dieta mental, me abstengo de satisfacer segun que tentaciones."
Amb la ment som capaços de fer qualsevol cosa... fins i tot sense necessitat de fàrmacs es pot "solucionar" una esquizofrènia...
Una patologia com aquesta la podem sofrir tots, des d'un brillant matemàtic, fins a un drogodependent. (Sense ànim d'ofendre, simplement perquè ens van dir que les drogues potencien les possibilitats de patir esquizofrènia).
Però, si a totes aquelles persones que la pateixen, se'ls demostra l'amor que tenim cap a ells, podran arribar a ensortir-se'n, gràcies a nosaltres, a la gent que els envolta...perquè són aquests els que els-hi donen les forces per seguir endevant, per lluitar,...
Mirant la pel·lícula, vaig anar veient molts dels símptomes que m'havien explicat a la classe de fonaments de psicologia, amb l'Ernest Luz. Sense voler-ho, vaig relacionar tot el que feia, el que deia i el que pensava; les seves alucinacions, la seva realitat.
Durant tota la pel·lícula, les seves alucinacions formen part de la seva vida, com si no ho fòssin, és a dir, com ho veu ell: és una manera de veure el que viuen aquestes persones. Tan real, tan proper... que semblava una vida normal i corrent, una vida d'un estudiant de matemàtiques que estava obsessionat amb els estudis, però que finalment es descobreix, que aquesta patologia l'hi va sorgir durant la seva època a la universitat, allà on tots els espectadors ho van creure tot real...com el protagonista.
És la seva dona, però, que comença a veure simptomes estranys, el seu despatx és ple de diaris enganxats a la paret, està obsessionat amb una missió secreta, real per a ell i els espectadors, però fictícia finalment.
Quan li diagnostiquen aquesta patologia, el món se li descoloca, la pel·lícula dóna un gir inesperat, i tot el que fins ara havia estat la història de la seva vida, o quasi tot, és irreal, fictici,...
Tot això,li és molt difícil de creure, tota una vida de mentida? el seu company de pis, el cap de la seva missió secreta, la nevoda del seu amic ? no pot ser, la gent no ho sap, però ells existeixen...jo els he vist, tocat i abraçat...
Finalment se n'adona del que està passant...i demana ajuda
comença a medicar-se, a prendre pastilles, però finalment les amaga i no se les pren, ja que aquestes l'impedeixen dedicar-se a les matemàtiques...tornen les alucinacions, i sempre són les mateixes, el seu company de pis, el seu cap i la nevoda.
Finalment, amb l'ajuda de la seva dona, que no l'abandona en cap moment, ni en els seus punt més extrems d'agonia i fins i tot agressivitat, el recolza en tot moment, i gràcies a això, aconsegueix evitar les alucinacions, les veu, sí, però les evita...
Podent tenir una vida normal...
"Ellos son mi pasado, y a todos nos perdigue nuestro pasado"
Aquesta és una de les frases que més m'ha marcat, demostrant que, tot i que l'esquizofrènia tingui una base biològica, es pot arribar a "eliminar" o disminuir els efectes, només amb la ment. Tot i això, no es pot aconseguir fer-ho,sense força de voluntat, i aquesta la perds si no tens a ningú al costat...si no tens amor, ni ningú per qui valgui la pena lluitar..
"Es como una dieta mental, me abstengo de satisfacer segun que tentaciones."
Amb la ment som capaços de fer qualsevol cosa... fins i tot sense necessitat de fàrmacs es pot "solucionar" una esquizofrènia...
Una patologia com aquesta la podem sofrir tots, des d'un brillant matemàtic, fins a un drogodependent. (Sense ànim d'ofendre, simplement perquè ens van dir que les drogues potencien les possibilitats de patir esquizofrènia).
Però, si a totes aquelles persones que la pateixen, se'ls demostra l'amor que tenim cap a ells, podran arribar a ensortir-se'n, gràcies a nosaltres, a la gent que els envolta...perquè són aquests els que els-hi donen les forces per seguir endevant, per lluitar,...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
