Imaginació

" La imaginació és la facultat de la ment humana de crear imatges mentals o pensar en realitats no percebudes abans, d'inventar noves versions del món. Es diferencia del somni en què la imaginació s'activa quan l'individu està despert. La imaginació respon a la necessitat de ficció que experimenta tot subjecte i és una de les caracterítiques fonamentals de la personalitat "


Moltes vegades, sentim la necessitat d'allunyar-nos d'aquest món, de la realitat en la que estem ficats, però no físicament. Per això utilitzem la nostra imaginació, per fugir i crear-nos un món imaginari - i mai millor dit - .
Tot i això, la nostra imaginació no és més que un reflex de tot el que hem vist i viscut, de les nostres experiències i les nostres expectatives.


Podem crear individus irreals, paisatges fantàstics, però tot a partir d'imatges emmagatzemades dins nostre, coses que hem vist, i que coneixem. Per exemple, un elefant amb ales, no l'hem vist mai, però hem vist i sabem com és un elefant i unes ales, l'únic que fem és una associació.


La imaginació és un reflex, també, de la personalitat de cadascú, de la manera de ser i pensar de cada persona en particular...


La imaginació ofereix diferents versions d'una realitat comuna, segons cada persona, i ajuda a comprendre el món exterior a un mateix i li dóna sentit. El millor de la imaginació, és que allibera a cada individu dels seus límits, sobretot dels límits físics...


Finalment, dir que la imaginació, va lligada a la memòria, ja que sense els records i imatges emmagatzemades, seria bastant difícil crear situacions i imatges noves, de realitats fictícies... sense recordar.

Distorsions Cognitives

Per més que planegis com anirà, o com ha d'anar cert aspecte, no pots esperar-ho amb total seguretat.
Pots arreglar-ho tot, perquè - si més no - agafi el "camí" correcte per arribar finalment allà on vols que conclogui, però no pots fer que acabi com vulguis, sempre. Sí, és cert que hi ha casos i casos, i que algunes vegades, les teves expectatives es compleixen, però el que estic intentant explicar, són les distorsions cognitives, que són esquemes equivocats d'interpretar els fets, que generen una pertorbació emocional, normalment generen múltiples conseqüències negatives. És a dir, una mala interpretació del que passa, que normalment es basa en una cosa no desitjada, tot i que no sempre és així.

El primer és un esdeveniment activador, que és el que produeix una sèrie de pensaments i creences, que tot i creure fermament que són certs, no tenen perquè ser-ho. A causa de tot això, es produeixen unes conseqüències emocionals i conductuals, que normalment solen ser negatives, com ara la tristesa, conductes agressives, el racisme, ...
Pot arribar, fins i tot, a trencar relacions amb persones molt properes a tu.

Per això, els psicòlegs actuen a nivell de pensament, no de conducta ni d'estat d'ànim, sinó que intervenen en la manera de pensar, aconseguint així, un canvi de pensament i un conseqüent canvi d'estat d'ànim o de conducta.
Crec, però, que tot i que la major part de la gent, afirmi que les distorsions cognitives no l'afecten, que mai ho ha fet, tothom, o casi tothom, ho ha pensat -o dit en alguns casos- . I segurament la majoria d'una forma inconscient (Com deia Freud, l'inconscient és el que determina la nostra conducta, tot i que nosaltres hi tenim un accés força difícil, o gairebé nul) , sense adonar-se'n. Però ho ha fet.

Per exemple, qui és aquell que mai ha generalitzat un fet, d'es d'un cas concret?
O quina persona mai ha desqualificat alguna cosa, sense motiu aparent?... - totes aquelles persones que critiquen una manera de vestir d'alguna persona, sense que això els afecti a ells mateixos -
Qui mai ha tingut pensaments polaritzats,- és a dir, pensar només en "tot" o "res", ignorar "els grisos" o matisos que pot tenir la qüestió-?  - Sóc excel·lent en.../ Sóc el pitjor en... // Tot em surt malament... / Tot em surt bé.. ( Normalment basat en un, o alguns, cas concret )

I en podria dir més, d'exemples, però crec que queda clarament explicat, amb aquests tres casos, que tothom, o si més no la majoria de nosaltres, ho em fet algun cop.

Ara,suposo que els psicòlegs actuen en aquells casos que es porten a l'extrem, ja que dubto que, pel simple fet de generalitzar un cas, modifiqui de manera determinant el teu comportament, sempre i quant no ho portis a l'extrem, com ja he dit abans.

A la vida quotidiana, realitzem bastantes distorsions cognitives, i no per això necessitem l'ajuda d'un psicòleg. Simplement és quan portem a l'extrem aquestes distorsions, com per exemple si a l'hora de desqualificar alguna cosa acabem tenint conductes agressives amb això. Aquí sí que hauria d' intervenir un psicòleg, per poder arribar a modificar la conducta, i ajudar-te a actuar correctament, intervenint en el teu pensament erroni  d'aquest aspecte.

Social Loafing

He estat cercant informació sobre experiments en psicologia social, i m'ha sobtat trobar, segons molts escrits, un dels primers o el primer experiment en psicologia social. He decidit dedicar-li un post, si, realment és un dels primers experiments de psicologia social:

Aquest primer - o dels primers - experiment realitzat sobre psicologia social, va ser el publicat el 1898, amb la firma de Norman Triplett.

Aquest consistia en estudiar, en un principi, la velocitat màxima que assolien els ciclistes en una competició. Per una banda,calcular aquesta velocitat si competien amb altres ciclistes, i per l'altra la velocitat màxima que assolien els ciclistes corrents sols.

Els resultats van demostrar que els ciclistes que competien amb altres ciclistes, assolien una velocitat màxima més elevada que els que corrien sols.

D'aquí es va deduir que el rendiment és major quan es treballa de forma independent però en un mateix espai laboral (un al cantó de l'altre) que quan es treballa cada un de forma aillada.

Més endevant va realitzar un experiment semblant amb uns nens, recorrent una línia en un carril de pesca, sols i acompanyats.

Aquest tema és l'únic tema que es va anar tractant i experimentant durant les primeres dècades de la psicologia social. Bàsicament s'estudiava la influència de la presència d'altres persones respecte el rendiment de la persona observada.

D'aquests resultats en van sorgir rèpliques i experiments més desenvolupats que van ampliar o tirar per terra algun dels punts de l'experiment realitzat per Triplett, però tot i això crec que, per par meva, la influència de la presència d'algú més, principalment competint contra tu, augmenta si més no, una mica la teva rendibilitat, ja que l'afan de guanyar és més fort si veus a la resta de gent que lluita per aconseguir el mateix que tu vols.

Per altra banda, si l'esforç és comú, és a dir, tothom lluita pel mateix, crec que l'esforç que fa una persona individualment disminueix, i és inferior al que faria si no actués en grup.

Tot i que encara no tinc gaires coneixements de la psicologia social, m'he atrevit a "afegir" alguna característica a la teoria que va fer Triplett.

Experiment de Milgram

Avui el post va dedicat a la classe de pràctiques de fonaments de psicologia, que hem tingut a primera hora.

Hem estat mirant el codi deontològic dels psicòlegs, que és el mateix, per a tots els psicòlegs, com a mínim dins d'Espanya. Tots i cadasun dels punts estan estudiats i molt ben escrits, perquè no es pugui cometre cap error.

El més impactant, ha estat el video de l'experiment de Milgram. Un experiment, que tot i haver-se explicat als voluntaris, al final d'aquest, que tot era un engany, era - crec jo - realment xocant, tant a nivell psicològic com a nivell emocional per a aquelles persones.

Estudiar el comportament de certes persones -voluntàries (pensant-se que anaven a fer un experiment per valorar el nivell d'intel·ligència)- sota pressió, o autoritat.

Experiment per parelles, un era l'alumne i l'altre el professor. Cada resposta errònea de l'alumne, el pofessor deixava anar una descàrrega elèctrica - al principi de poca intensitat, però a mesura que anava avançant, anava augmentant - a l'alumne.

He quedat impressionada de la cantitat de persones, que tot i sentir els crits agonitzants de l'"alumne" seguia aplicant més i més descàrregues.

Es suposa, que al estar sota una autoritat, inconscientment, es des-responsabilitzen del mal que estan provocant a l'altra persona, cosa que s'ha acabat relacionant amb els nazis, que actuaven sota l'autoritat de Hitler. I per aquesta raó, es suposa (en alguns casos, no tots), que no es sentien culpables de fer el que feien , ja sigui en els camps de concentració, o a la vida quotidiana, no tenien sentiment de culpa, ja que, al estar sota la pressió d'una autoritat que els manava fer-ho, ells no ho feien, sinó l'autoritat en qüestió.

Tot i això, el dany psicològic a aquests voluntaris de l'experiment, ja estava fet. Encara que un cop acabat l'experiment, els desmentissin i se'ls expliqués la veritat, el simple fet de pensar que un mateix és capaç de fer una cosa així, no s'elimina fàcilment.

Aquí deixo la part més important de l'experiment:

http://www.youtube.com/watch?v=5D-y6icBtpA&feature=PlayList&p=E6DD9E2433DE225C&index=16

Dessensibilització Sistemàtica

L'última pràctica realitzada, la vaig trobar molt interessant. El fet de tractar una fòbia, d'intentar dessensibilitzar a una persona d'una fòbia en qüestió. Fascinant.

En aquesta última classe, va tornar a sorgir el nom de "Mary Cover Jones", i d'aquí la dessensibilització sistemàtica, ja que va ser la primera psicòloga, o una de les primeres en experimentar sobre el tractament de les fòbies, com fer-ho per perdre les fòbies. Em va sorprendre el fet que, tot i tractar com a primer cas, la fòbia d'un nen als conills, "descobrís" o demostrés que la dessensibilitzaió tractada d'una manera progressiva és la millor manera de fer afrontar es fòbies.

"El tractament d'una fòbia, s'ha de fer gradualment, no ensenyar-ho directament, i tot en un ambient més o menys agradable. Així, de mica en mica, i de manera progressiva, la persona en qüestió, va perdent aquella por"

Això em va fer pensar en aquell programa de televisió, que ara no recordo gaire bé a quin canal el posaven.. "La Caja".. un pograma que segons alguns, tractava de la millor manera, el mètode per perdre o afrontar les fòbies, una manera que , si algu de vosaltres recorda com ho feien, és totalment contraria a la proposada per la psicòloga Mary Cover Jones.

En aquest programa feien afrontar directament - normalment en imatges - la fòbia de la persona en qüestió; asseguda en una cadira, al mig d'una sala petita, i imatges de la seva fòbia o por anaven apareixent al seu voltant, trobant-se, aquesta persona, completament sola i envoltada de la seva por principal. Una manera una mica xocant i d'una manera molt agressiva,crec jo, d'afrontar les teves fòbies. Una manera diferent del que hem estudiat.

Tot i això, el tractament de les fòbies, no es pot agafar a la lleugera. Com he mostrat en la meva pràctica per parelles, hem tractat la fòbia, amb la persona en qüestió, acompanyat d'alguna persona, per notar el recolzament, perque no es senti desemparat davant d'aquella "cosa". I sobretot, ho hem fet gradualment, i pas per pas, al ritme de la persona que s'estigui tractant.

Cada dia aprenem coses noves, coses de la vida, que poca gent ho sap. I sempre, són coses increïbles i interessants, que podem arribar a aplicar en la nostra vida diària.