colors..

El cert és que fa temps que hi penso...perquè determinats colors ens fan sentir bé, i altres ens produeixen malestar o intranquil·litat?

Els colors són bàsicamen diferents longituds d'ona que agafa la llum, i depenent d'aquesta longitud d'ona, veiem un color o un altre...
Tots els colors produeixen sensacions, que tot i que no ens n'adonem conscientment d'aquestes, sí que les relacionem i sentim el seu efecte.
Aquestes idees són utilitzades pels professionals de  màrketing, de publicitat i de disseny gràfic per transmetre'ns les idees que volen associar als productes que intenten vendre.
també s'han utilitzat els colors, a nivell psicològic, ja sigui en les consultes dels psicòlegs, o en les aules d'escoles, en les habitacions de cada persona...

La psicologia sostenta que cada persona té una escala pròpia de colors; d'acord amb el seu humor, sentiments, temperament,...

Els colors són energia vibrant, per ser part de l'espai llumínic, i aquesta energia afecta a l'èsser humà de diferentes formes, depenent de la seva longitud d'ona, provocant diferentes sensacions a nivell inconscient.

Hi ha unes pautes preestablertes de les sensacions que produeixen, més o meny generalitzades, els diferents colors; el blanc : associat a la llum, la bondat, la puresa,.. ; el vermell: associat a la sang, la fortalesa, la guerra,,... però això són coses que coneixem quasi tots, el que m'interessa i m'encurioseix és el fet de com passa; com es produeix aquesta sensacio? Difereix molt entre les persones depenent de la seva personalitat?

A nivell biològic, estudis han demostrat que, en el moment en que captem els diferents colors,  les cèl·lules captadores de la llum (Fotovoltàiques) que es trobem rere l'ull, i ens permeten captar tot el que veiem, passen directament la informació a l'amígdala cerebral, que és la responsable del processament de les emocions, i per això ens produeixen les diverses sensacions.

Però el que realment tinc ganes de saber i conèixer, és com passa, i perquè cada color produeix una sensació, inconscientment, dins nostre... és molt curiós i estrany, una de les mil coses extraoridnaries de l'èsser humà. Que encara està per conèixer del tot.

Records...reals o imaginaris?

Realment la ment és una eina molt poderosa, de la qual no en coneixem ni la meitat de les seves caractarístiques, ni com funcionen, i molt menys com les podem arribar a controlar. 

Últimament he estat pensant molt en aquest tema, en com és de complexe tant el nostre cervell (a nivell biològic) com la nostra ment (nivell psicològic).

" Quan recordem alguna cosa, recordem la última vegada que hem recordat allò"

És una frase una mica complexa, però realment interessant. Una frase que ho diu tot en res.

La memòria, què és? Una cosa abstracta, que tu saps que hi és, que la tens, però impossible de demostrar.

Sabem, que, amb una lesió a l’hipocamp (part del cervell situada al lòbul temporal) produeix episodis d’amnèsia, si no és completa, o ve, a partir d’aquest moment no es permetrà l’entrada de nova informació, i, per tant, aquella persona no recordarà res que li passi a partir de la lesió. Per tant, podem deduir que l’hipocamp és la part del cervell que està relacionada amb la memòria, però amb el simple fet de saber localitzar la memòria a nivell biològic dins el cervell, no podem deduir ni saber totes les seves capacitats a nivell cognitiu...

Els records són una part essencial de la nostra vida, i de la nostra existència com a éssers humans.  Són tot allò que una persona ha viscut – tot allò que l’ha marcat d’alguna manera, ja que no emmagatzemem tot allò que ens passa, sinó només allò que ens és útil, o està lligat emocionalment – és a dir, els records són bàsicament la vida d’una persona, als quals només hi té accés la mateixa persona, directament; són una rèplica privada de tot el que considera important per a ell. Tot i això, no tots els records són completament reals, ja que cada vegada que recordem, complementem aquest record amb alguna cosa, que pot ser irreal, i la convertim en real introduint-la dins el record. I la pròxima vegada que recordem, aquest “afegit” passarà a ser un aspecte real dins el nostre pensament. I tot això, sense adonar-nos-en.

Com n’arriba a ser d’apassionant  tot el que comprèn la nostra ment i la memòria, i tot el que podem arribar a fer inconscientment amb aquestes.

No pretenc fer un escrit espectacular, simplement intento explicar  lo fascinant que és tot aquest món. Les coses que he descobert i après últimament, que m’han semblat tan extraordinàries com quotidianes, tot i que sembli contradictori, és el que crec; coses que fem cada dia, inconscients que ho fem, coses increïbles que les trobem habituals, però que per a mi, obren tot un món d’expectatives i de noves fonts de coneixement, realment interessants.

Destí o atzar?

Últimament, a la meva família no tenim massa sort que en diem...si és que se'n pot dir així..
Realment no se si tot està predestinat, o passa per atzar, però la qüestió és que passa, i no es pot evitar, per més que hi pensis, ploris de ràbia o t'enfadis amb tothom...
Últimament - desde fa un any i mig - hi han hagut moltes morts en la meva família, persones que ens han deixat, sense avisar... i dic sense avisar, perquè no han estat ni molt menys morts naturals...(ara no donaré detalls)...desde fa un any i mig, ja en portem 5...però el pitjor ha estat l'últim.. i suposo que aquest és un tema que m'incumbeix, o com a mínim, m'incumbirà d'aquí a uns anys....tenia depressió..i em sembla que amb això ja ho dic tot... suposo que per això també he escollit fer el treball de'n Sergi Pascual de la depressió per aquest motiu...

No ho se, potser pensareu que tot això ho escric per fer pena, o perquè algu m'escrigui "ho sento mols Sílvia", però no és així... necessitava deixar escrit el que sento...la ràbia que tinc a dins, que no puc evitar sentir-la tot i saber que no faré res, no canviarà res...ni un càncer s'aturarà, ni un atac de cor no passarà...

El destí? suposo que a vegades te'n acabes enrient d'aquesta paraula, perquè si realment existeix un destí, i aquest és el que tocava per a tots ells...quina gran putada!

Ho sento per fotre'us la tabarra...i fervos perdre el temps (qui ho hagi llegit) llegint aquestes coses, que no tenen res a veure amb la psicologia.. o sí...