Últimament, a la meva família no tenim massa sort que en diem...si és que se'n pot dir així..
Realment no se si tot està predestinat, o passa per atzar, però la qüestió és que passa, i no es pot evitar, per més que hi pensis, ploris de ràbia o t'enfadis amb tothom...
Últimament - desde fa un any i mig - hi han hagut moltes morts en la meva família, persones que ens han deixat, sense avisar... i dic sense avisar, perquè no han estat ni molt menys morts naturals...(ara no donaré detalls)...desde fa un any i mig, ja en portem 5...però el pitjor ha estat l'últim.. i suposo que aquest és un tema que m'incumbeix, o com a mínim, m'incumbirà d'aquí a uns anys....tenia depressió..i em sembla que amb això ja ho dic tot... suposo que per això també he escollit fer el treball de'n Sergi Pascual de la depressió per aquest motiu...
No ho se, potser pensareu que tot això ho escric per fer pena, o perquè algu m'escrigui "ho sento mols Sílvia", però no és així... necessitava deixar escrit el que sento...la ràbia que tinc a dins, que no puc evitar sentir-la tot i saber que no faré res, no canviarà res...ni un càncer s'aturarà, ni un atac de cor no passarà...
El destí? suposo que a vegades te'n acabes enrient d'aquesta paraula, perquè si realment existeix un destí, i aquest és el que tocava per a tots ells...quina gran putada!
Ho sento per fotre'us la tabarra...i fervos perdre el temps (qui ho hagi llegit) llegint aquestes coses, que no tenen res a veure amb la psicologia.. o sí...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Bé,ara que ja soc un excompany, m´agradaria dir-te que jo he passat per coses semblants,incluint-hi la meva pròpia vida pel mig.El que et puc dir és que davant l´adversitat només val la valentia i les ganes de viure, aquest és l´únic camí i antídot;donar suport als que més ho necessiten, amb paraules o amb silenci.Ningú vol patir, però quan et toca,sembla com si d´un examen es tractés;segons la meva experiència es tracte de comprendre que has créixer personalment, anímicament,espiritualment...No penso donar-te ànims perquè durant el poc temps que em compartit classe m´he adonat de la teva empenta i decisió, crec que t´ha tocat el paper d´ajudar als altres. Crec que seràs una molt bona psicòloga. Força!!
ResponEliminaHola Sílvia, crec que sí és psicologia (on són els límits d'aquesta?), però sobretot crec que és fer psicologia la forma d'afrontar aquestes situacions, m'explico. Ser capaç de viure el present i ser capaç d'acceptar el que et passa i agafar-ho de la millor manera possible i amb positivitat (tal com diu Albert Espinosa en el seu llibre "Un món groc": agafar les pèrdues de les coses o persones com a guanys).
ResponEliminaRespecte això a que et refereixes del destí, no sé si hi crec, almenys si aconsegueixes mirar-te la vida i els fets que et passen de la manera que he dit anteriorment, ja no hi penses amb l'anomenat destí, ja no busques culpables i tot plegat fa que et sigui molt més fàcil tirar endavant i viure millor.
Tota aquesta parrafada que he escrit és per ressaltar que crec que estaria molt bé que els humans ens poguessim mirar o plantejar la vida des d'un altre punt de vista. Viuríem molt millor i seríem més feliços.
Marta
Certament, en ocasions, cosa molt de trobar-li sentit a la vida i a les coses -no buscades- que aquesta ens porta. En situacions així paga la pena recordar-nos que "allò que no ens destrueix, ens acaba enfortint" com deia Nietzche.
ResponEliminaMolts ànims, Sílvia!