Esquizofrènia?

Realment, quan es diu la paraula "esquizofrènia" entén tothom el que estàs dient? O assenteixen el cap, només havent-ne sentit a parlar per les veus que circulen pel carrer i la societat?

Dubto que tothom sàpiga, com començem nosaltres a saber, què és realment , o en què es basa aquesta patologia.

Sí, molta gent et dirà que aquesta gent sofreix alucinacions, i que quan va pel carrer es senten seguits per algú extrany, però el que no saben és el rerefons d'aquesta patologia mental.

És això el que em molesta, el fet de com la gent, la societat en general  – excolent-hi els psicòlegs i psiquiatres que hi entenen – jutgen a aquestes persones, i com les exclouen de la societat. 

Sí que és cert, que aquesta malaltia mental es basa en una alteració de la percepció de la realitat, i en l'alteració de l'expressió d'aquesta per a les persones que ho sofreixen, però el que no es sap és tot el que sofreixen aquestes persones.

Si miréssim per un forat, tot el que estan visquent, el que senten, i el que pensen, els afectats per aquesta patologia, quedariem ben parats tots dels conflictes emocionals que descobriríem. És cert que cada persona és un món, i que cada un d’aquests mons pot canviar radicalment de la nit al dia, però, crec jo, que en aquest cas,aquesta patologia té un aspecte comú en cada un dels diferents casos; i és la seva baixa autoestima,(quedariem alucinats de com es poden arribar a odiar a si mateixos...es diu molt fàcil oi?..penseu-hi bé..odiar-se a un mateix, odiar la manera de ser, fins a l'extrem de voler treure's la pròpia vida...és, crec jo, molt trist) i la seva manca d’afecte i amor tant per part seva cap als altres, com dels altres cap a aquest (des de seu propi punt de vista, tot i que s’ha de dir que es vau distorcionat pels seus baixos nivells d’autoestima, de ser incapaços de creure que algú els pugui estimar). Tot i haver-hi uns aspectes biològics i genètics al darrera, pot ser perfectament que aquesta patologia no es manifesti en cap moment. Això fa que cregui que els factors més importants – i qui cregui el contrari està en tot el seu dret – són els psicològics, les mancances que pot arribar a tenir una persona,(que poden ser molt diferents entre si, ja que, com he dit, cada persona és un món) que es dervin a una disminució extrema de la seva autoestima, i esdevinguin aquesta patologia.

Tot i els esforços que poden arribar a fer aquestes persones, la societat d’avui en dia no els permet el seu retorn per complert. No s'integren, no són com nosaltres...però realment són aquestes persones les que prohibeixen la seva integració, excloent-los del que per a ells és la normalitat. Sempre quedaran aquelles marques, aquelles males mirades, perquè un dia vas fer … una societat que, jutjant als més desemparats, es queda tranquila durant el dia a dia, excloent tot allò que no els sembla normal, o és perillós per la societat…

Una societat, com he dit i seguiré dient, superficial i que s’agafa la selecció natural pel seu compte, creien que sempre fa el millor que es pot. I tot això sense adonar-se’n, o sense voler veure la patologia més greu de totes, la que està actualment creixent i afectant a la major part d’aquesta societat materialista i consumista.

Què n’opineu vosaltres?

Autoestima i Maslow

Maslow va establir una piràmide de les necessitats on, en el nivell més baix hi havien les primàries (necessitats fisiològiques), damunt seu hi havia la necessitat de sentir-nos segurs, després, la d'estimació i pertinença, i finalment (no per això la menys important) la de l'auto realització.

Ell definia "necessitat" com una cosa que si no es complia, no es satisfeia donava lloc a una patologia, ja sigui a nivell psicològic com físic. 

Aquestes necessitats, si són satisfetes, implica un augment de l'autoestima i satisfacció personal, d'autorealització.

És cert que aquestes necessitats són universals, que tothom les comparteix, però tot i això, avui en dia i en una societat com la que tenim, aquestes necessitats han estat ampliades.

La societat ens imposa cada dia més coses. Per exemple.. actualment estan començant a imposar als pares de nens de primària i ESO la necessitat de que els nens tingui ordinador a casa.  

En un país del tercer món, les necessitats són les bàsiques: menjar, vincle afectiu amb la mare, tenir un lloc on dormir,... coses que en una societat com la nostra, la major par de la població les té cobertes, en canvi allà, quasi tots, - per no dir tots - no poden cobrir aquestes necessitats bàsiques.

En canvi, en la societat en la que vivim, aquestes necessitats gairebé es passen per alt, hem arribat a un punt de superficialitat, que la nostra autoestima no puja si no és per una satisfacció material - s'ha de dir que, no tothom és així -  ja sigui amb un ordinador pel nen, o roba a la moda per la nena, o un bon cotxe pel pare.

Aquí i ara ja no es valora el fet de tenir una casa i un llit on dormir, sinó el fet de tenir una gran mansió, amb piscina i fil musical. Ja no es valora el fet de tenir un vincle afectiu amb la mare (moltes mares no donen el pis als fills per por de que després els hi agafi una forma lletxa, NO totes).

Crec, que ens hem acabat convertint en una societat superficial i freda, però tot això ens ho han anat imposant, ja sigui amb les noves tecnologies, o amb la moda de cada any.

Però si arriba un dia en que les necessitats bàsiques no les podem satisfer, llavors serà quan tornarem a ser més humans i socials, quan podrem pujar la nostra autoestima amb un simple gest humà...

On l'autorealització es basarà en un esforç per ajudar als altres, o simplement en saber que tens una mare que t'espera, i un llit on dormir ( com en els països més pobres ), i no en un esforç per poder-se comprar un cotxe de luxe, o roba de marca, o en guanyar molts diners per guardar-los en un banc, o en ascendir a un lloc de treball.

Carl R.Rogers

Carl R. Rogers, va ser un psicòleg clínic molt important a nivell social, partidari d’un enfocament humanista de la psicologia, i que proposà un tipus d’ensenyament humanista basada en l’experiència vital de l’alumne, on l’important era l’aprenentatge significatiu.

L’enfocament humanista neix com a reacció al concepte de persona, entès pel conductisme i per la psicoanàlisi. Aquest, entén a la persona des d’un punt de vista positiu, no parla de pacients, sinó de clients ; on aquesta és la que es coneix millor, ningú – ni el psicòleg – el coneix millor que ell mateix.

Per tant,  es basa en una psicologia d’escolta, es va dedicar a la teràpia no-directiva ( teràpia centrada en el client). El psicòleg passa a formar part d’un segon terme, ja que el client passa a ser més important.

Aquesta teoria, coneguda am les sigles PCA (Person Centred Approach), no només s’aplicava només en les interaccions entre terapeuta i client, sinó que també s’aplicava en totes les interrelacions humanes.

Aquesta psicologia però, ha estat criticada per altres psicòlegs per la seva no-interacció  en les teràpies.  Ja que el psicòleg, en aquestes teràpies, es dedicava a escoltar, sense opinar ni dir res.

Crec sincerament, que aquest model de teràpies no és un model gaire adequat, ja que –segons el meu parer -  els psicòlegs estan per ajudar a aquelles persones que hi necessitin, i amb el simple fet d’escoltar, en la majoria de casos no en tots, no es pot arribar a solucionar el problema que tingui el pacient, ja que el pacient (client en aquest cas) no pot deduir moltes de les patologies que pateix, ja que moltes es troben en l’inconscient, un lloc casi inaccessible per la mateixa persona, i són, en aquest cas, els psicòlegs els que han de “descobrir” l’origen d’aquestes patologies i aconseguir eliminar-les, o eliminar les seves conseqüències en el pacient. 

Tot i això, segur que hi ha certs casos que amb el simple fet d’escoltar, el pacient ja es sent millor... això encara no ho sé, ja que no sóc psicòloga, però crec que el millor és la interacció entre el terapeuta i el pacient... ja sigui perquè aquest agafi confiança, perquè es senti millor,...