L’enfocament humanista neix com a reacció al concepte de persona, entès pel conductisme i per la psicoanàlisi. Aquest, entén a la persona des d’un punt de vista positiu, no parla de pacients, sinó de clients ; on aquesta és la que es coneix millor, ningú – ni el psicòleg – el coneix millor que ell mateix.
Per tant, es basa en una psicologia d’escolta, es va dedicar a la teràpia no-directiva ( teràpia centrada en el client). El psicòleg passa a formar part d’un segon terme, ja que el client passa a ser més important.
Aquesta teoria, coneguda am les sigles PCA (Person Centred Approach), no només s’aplicava només en les interaccions entre terapeuta i client, sinó que també s’aplicava en totes les interrelacions humanes.
Aquesta psicologia però, ha estat criticada per altres psicòlegs per la seva no-interacció en les teràpies. Ja que el psicòleg, en aquestes teràpies, es dedicava a escoltar, sense opinar ni dir res.
Crec sincerament, que aquest model de teràpies no és un model gaire adequat, ja que –segons el meu parer - els psicòlegs estan per ajudar a aquelles persones que hi necessitin, i amb el simple fet d’escoltar, en la majoria de casos no en tots, no es pot arribar a solucionar el problema que tingui el pacient, ja que el pacient (client en aquest cas) no pot deduir moltes de les patologies que pateix, ja que moltes es troben en l’inconscient, un lloc casi inaccessible per la mateixa persona, i són, en aquest cas, els psicòlegs els que han de “descobrir” l’origen d’aquestes patologies i aconseguir eliminar-les, o eliminar les seves conseqüències en el pacient.
Tot i això, segur que hi ha certs casos que amb el simple fet d’escoltar, el pacient ja es sent millor... això encara no ho sé, ja que no sóc psicòloga, però crec que el millor és la interacció entre el terapeuta i el pacient... ja sigui perquè aquest agafi confiança, perquè es senti millor,...
Fes un cop d'ull, si tens ocasió, a "El camino del ser" a veure què et sembla, Sílvia!
ResponElimina