colors..

El cert és que fa temps que hi penso...perquè determinats colors ens fan sentir bé, i altres ens produeixen malestar o intranquil·litat?

Els colors són bàsicamen diferents longituds d'ona que agafa la llum, i depenent d'aquesta longitud d'ona, veiem un color o un altre...
Tots els colors produeixen sensacions, que tot i que no ens n'adonem conscientment d'aquestes, sí que les relacionem i sentim el seu efecte.
Aquestes idees són utilitzades pels professionals de  màrketing, de publicitat i de disseny gràfic per transmetre'ns les idees que volen associar als productes que intenten vendre.
també s'han utilitzat els colors, a nivell psicològic, ja sigui en les consultes dels psicòlegs, o en les aules d'escoles, en les habitacions de cada persona...

La psicologia sostenta que cada persona té una escala pròpia de colors; d'acord amb el seu humor, sentiments, temperament,...

Els colors són energia vibrant, per ser part de l'espai llumínic, i aquesta energia afecta a l'èsser humà de diferentes formes, depenent de la seva longitud d'ona, provocant diferentes sensacions a nivell inconscient.

Hi ha unes pautes preestablertes de les sensacions que produeixen, més o meny generalitzades, els diferents colors; el blanc : associat a la llum, la bondat, la puresa,.. ; el vermell: associat a la sang, la fortalesa, la guerra,,... però això són coses que coneixem quasi tots, el que m'interessa i m'encurioseix és el fet de com passa; com es produeix aquesta sensacio? Difereix molt entre les persones depenent de la seva personalitat?

A nivell biològic, estudis han demostrat que, en el moment en que captem els diferents colors,  les cèl·lules captadores de la llum (Fotovoltàiques) que es trobem rere l'ull, i ens permeten captar tot el que veiem, passen directament la informació a l'amígdala cerebral, que és la responsable del processament de les emocions, i per això ens produeixen les diverses sensacions.

Però el que realment tinc ganes de saber i conèixer, és com passa, i perquè cada color produeix una sensació, inconscientment, dins nostre... és molt curiós i estrany, una de les mil coses extraoridnaries de l'èsser humà. Que encara està per conèixer del tot.

Records...reals o imaginaris?

Realment la ment és una eina molt poderosa, de la qual no en coneixem ni la meitat de les seves caractarístiques, ni com funcionen, i molt menys com les podem arribar a controlar. 

Últimament he estat pensant molt en aquest tema, en com és de complexe tant el nostre cervell (a nivell biològic) com la nostra ment (nivell psicològic).

" Quan recordem alguna cosa, recordem la última vegada que hem recordat allò"

És una frase una mica complexa, però realment interessant. Una frase que ho diu tot en res.

La memòria, què és? Una cosa abstracta, que tu saps que hi és, que la tens, però impossible de demostrar.

Sabem, que, amb una lesió a l’hipocamp (part del cervell situada al lòbul temporal) produeix episodis d’amnèsia, si no és completa, o ve, a partir d’aquest moment no es permetrà l’entrada de nova informació, i, per tant, aquella persona no recordarà res que li passi a partir de la lesió. Per tant, podem deduir que l’hipocamp és la part del cervell que està relacionada amb la memòria, però amb el simple fet de saber localitzar la memòria a nivell biològic dins el cervell, no podem deduir ni saber totes les seves capacitats a nivell cognitiu...

Els records són una part essencial de la nostra vida, i de la nostra existència com a éssers humans.  Són tot allò que una persona ha viscut – tot allò que l’ha marcat d’alguna manera, ja que no emmagatzemem tot allò que ens passa, sinó només allò que ens és útil, o està lligat emocionalment – és a dir, els records són bàsicament la vida d’una persona, als quals només hi té accés la mateixa persona, directament; són una rèplica privada de tot el que considera important per a ell. Tot i això, no tots els records són completament reals, ja que cada vegada que recordem, complementem aquest record amb alguna cosa, que pot ser irreal, i la convertim en real introduint-la dins el record. I la pròxima vegada que recordem, aquest “afegit” passarà a ser un aspecte real dins el nostre pensament. I tot això, sense adonar-nos-en.

Com n’arriba a ser d’apassionant  tot el que comprèn la nostra ment i la memòria, i tot el que podem arribar a fer inconscientment amb aquestes.

No pretenc fer un escrit espectacular, simplement intento explicar  lo fascinant que és tot aquest món. Les coses que he descobert i après últimament, que m’han semblat tan extraordinàries com quotidianes, tot i que sembli contradictori, és el que crec; coses que fem cada dia, inconscients que ho fem, coses increïbles que les trobem habituals, però que per a mi, obren tot un món d’expectatives i de noves fonts de coneixement, realment interessants.

Destí o atzar?

Últimament, a la meva família no tenim massa sort que en diem...si és que se'n pot dir així..
Realment no se si tot està predestinat, o passa per atzar, però la qüestió és que passa, i no es pot evitar, per més que hi pensis, ploris de ràbia o t'enfadis amb tothom...
Últimament - desde fa un any i mig - hi han hagut moltes morts en la meva família, persones que ens han deixat, sense avisar... i dic sense avisar, perquè no han estat ni molt menys morts naturals...(ara no donaré detalls)...desde fa un any i mig, ja en portem 5...però el pitjor ha estat l'últim.. i suposo que aquest és un tema que m'incumbeix, o com a mínim, m'incumbirà d'aquí a uns anys....tenia depressió..i em sembla que amb això ja ho dic tot... suposo que per això també he escollit fer el treball de'n Sergi Pascual de la depressió per aquest motiu...

No ho se, potser pensareu que tot això ho escric per fer pena, o perquè algu m'escrigui "ho sento mols Sílvia", però no és així... necessitava deixar escrit el que sento...la ràbia que tinc a dins, que no puc evitar sentir-la tot i saber que no faré res, no canviarà res...ni un càncer s'aturarà, ni un atac de cor no passarà...

El destí? suposo que a vegades te'n acabes enrient d'aquesta paraula, perquè si realment existeix un destí, i aquest és el que tocava per a tots ells...quina gran putada!

Ho sento per fotre'us la tabarra...i fervos perdre el temps (qui ho hagi llegit) llegint aquestes coses, que no tenen res a veure amb la psicologia.. o sí...

Experiment curiós.

Últimament, no se realment perquè, m'he estat interessant en els transtorns que pateixen els psicòpates.
I buscant informació, per merqa curiositat, vaig trobar un experiment realitzat, per un professor universitàri de psicologia clínica, especialitzat en psicòpaties d'aquest tipus.

Dos persones, la primera; una persona que no patia la psicopatia , la segona; una persona afectada per aquesta.
Tres situacions, i a cada situació s'analitzava el pols nerviós de cada subjecte.

- 1a situacio: Sentats en una cadira, un ambient molt relaxant, música tranquil·la, llums clars, i imatges de paisatges i prats verds... (Els dos subjectes presentaven un pols normal, amb un ritme tranquil)


- 2a situació: En el mateix lloc, però aquest cop amb una música més tensa, la intensitat de la llum disminuïda, i les imatges eren més estridents i cruels. (Els dos subjectes, per igual, presentaven un augment del ritme cardíac, senyal de tensió per aquella situació)


- 3a situació: Aquest cop, la situació limit, una situacio al màxim de tensa que podria posar-se devant una persona, música estrident, sense gairebé llum, sorolls per tots costats, imatges realment terrorífiques... (En aquest cas, el ritme cardíac va se anotat diferent ; el primer subjecte el seu ritme era molt accelerat, normal al estar en un moment de tanta tensió, però per contra, el subjecte dos (que patia aquesta patologia) el seu ritme, en aquest cas va ser relaxat, normal, com si estés visquent una situació agradable per a ell )


Un experiment que vaig trobar curiós, i em va despertar una gran curiositat per els efectes d'aquesta malaltia, de la que intentaré buscar-ne més informació.

Ballarina bidireccional!

http://singularidad.files.wordpress.com/2008/02/bailarina.gif

He vist en una pàgina web, aquesta curiositat...si veus a la ballarina girar en el sentit de les agulles del rellotge, representa que estas fent servir la part dreta del teu cervell, i per tant ets més creatiu, ja que a través de l'hemisferi dret, percebem la informació d'una manera més emocional, gràcies a aquest hemisferi, entenem les metàfores, somiem, creem noves idees,...
Però tot això no ho podriem desenvolupar, si els dos hemiferis no estiguèssin "conectats" a través de connexions neuronals, de sinapsis entre les neurones. És la massa arquejada de substància blanca, la que els conecta.

Ara be, si veus a la ballarina, girar cap al senti contrari a les agulles del rellotge, ets més racional, ja que estas fent servir la part esquerra del teu cervell, que és l'hemisferi que processa la informació analítica i seqüencialment, pas a pas, i de forma lògica i racional.

També pot ser, que la vegis girar en els dos sentits, si et concentres perquè giri cap a un sentit, i gira cap aquest, i després et concentres perquè giri cap al contrari, i ho fas... però sempre hi ha alguna direcció que predomina...aquesta és la que determina com ets...

He penjat això aquí perquè ho he trobat curiós...

Cap a on us gira a vosaltres?

"Una mente maravillosa"

Aquest Dijous passat, vaig mirar la pel·lícula "Una mente maravillosa", una pel·lícula basada en una patologia peculiar, i que curiosament l'havia estudiat aquella mateixa setmana.
Mirant la pel·lícula, vaig anar veient molts dels símptomes que m'havien explicat a la classe de fonaments de psicologia, amb l'Ernest Luz. Sense voler-ho, vaig relacionar tot el que feia, el que deia i el que pensava; les seves alucinacions, la seva realitat.

Durant tota la pel·lícula, les seves alucinacions formen part de la seva vida, com si no ho fòssin, és a dir, com ho veu ell: és una manera de veure el que viuen aquestes persones. Tan real, tan proper... que semblava una vida normal i corrent, una vida d'un estudiant de matemàtiques que estava obsessionat amb els estudis, però que finalment es descobreix, que aquesta patologia l'hi va sorgir durant la seva època a la universitat, allà on tots els espectadors ho van creure tot real...com el protagonista.

És la seva dona, però, que comença a veure simptomes estranys, el seu despatx és ple de diaris enganxats a la paret, està obsessionat amb una missió secreta, real per a ell i els espectadors, però fictícia finalment.
Quan li diagnostiquen aquesta patologia, el món se li descoloca, la pel·lícula dóna un gir inesperat, i tot el que fins ara havia estat la història de la seva vida, o quasi tot, és irreal, fictici,...
Tot això,li és molt difícil de creure, tota una vida de mentida? el seu company de pis, el cap de la seva missió secreta, la nevoda del seu amic ?  no pot ser, la gent no ho sap, però ells existeixen...jo els he vist, tocat i abraçat...
Finalment se n'adona del que està passant...i demana ajuda


comença a medicar-se, a prendre pastilles, però finalment les amaga i no se les pren, ja que aquestes l'impedeixen dedicar-se a les matemàtiques...tornen les alucinacions, i sempre són les mateixes, el seu company de pis, el seu cap i la nevoda.

Finalment, amb l'ajuda de la seva dona, que no l'abandona en cap moment, ni en els seus punt més extrems d'agonia i fins i tot agressivitat, el recolza en tot moment, i gràcies a això, aconsegueix evitar les alucinacions, les veu, sí, però les evita...
Podent tenir una vida normal...

"Ellos son mi pasado, y a todos nos perdigue nuestro pasado" 
Aquesta és una de les frases que més m'ha marcat, demostrant que, tot i que l'esquizofrènia tingui una base biològica, es pot arribar a "eliminar" o disminuir els efectes, només amb la ment. Tot i això, no es pot aconseguir fer-ho,sense força de voluntat, i aquesta la perds si no tens a ningú al costat...si no tens amor, ni ningú per qui valgui la pena lluitar..

"Es como una dieta mental, me abstengo de satisfacer segun que tentaciones." 
Amb la ment som capaços de fer qualsevol cosa... fins i tot sense necessitat de fàrmacs es pot "solucionar" una esquizofrènia...

Una patologia com aquesta la podem sofrir tots, des d'un brillant matemàtic, fins a un drogodependent. (Sense ànim d'ofendre, simplement perquè ens van dir que les drogues potencien les possibilitats de patir esquizofrènia).
Però, si a totes aquelles persones que la pateixen, se'ls demostra l'amor que tenim cap a ells, podran arribar a ensortir-se'n, gràcies a nosaltres, a la gent que els envolta...perquè són aquests els que els-hi donen les forces per seguir endevant, per lluitar,...

Esquizofrènia?

Realment, quan es diu la paraula "esquizofrènia" entén tothom el que estàs dient? O assenteixen el cap, només havent-ne sentit a parlar per les veus que circulen pel carrer i la societat?

Dubto que tothom sàpiga, com començem nosaltres a saber, què és realment , o en què es basa aquesta patologia.

Sí, molta gent et dirà que aquesta gent sofreix alucinacions, i que quan va pel carrer es senten seguits per algú extrany, però el que no saben és el rerefons d'aquesta patologia mental.

És això el que em molesta, el fet de com la gent, la societat en general  – excolent-hi els psicòlegs i psiquiatres que hi entenen – jutgen a aquestes persones, i com les exclouen de la societat. 

Sí que és cert, que aquesta malaltia mental es basa en una alteració de la percepció de la realitat, i en l'alteració de l'expressió d'aquesta per a les persones que ho sofreixen, però el que no es sap és tot el que sofreixen aquestes persones.

Si miréssim per un forat, tot el que estan visquent, el que senten, i el que pensen, els afectats per aquesta patologia, quedariem ben parats tots dels conflictes emocionals que descobriríem. És cert que cada persona és un món, i que cada un d’aquests mons pot canviar radicalment de la nit al dia, però, crec jo, que en aquest cas,aquesta patologia té un aspecte comú en cada un dels diferents casos; i és la seva baixa autoestima,(quedariem alucinats de com es poden arribar a odiar a si mateixos...es diu molt fàcil oi?..penseu-hi bé..odiar-se a un mateix, odiar la manera de ser, fins a l'extrem de voler treure's la pròpia vida...és, crec jo, molt trist) i la seva manca d’afecte i amor tant per part seva cap als altres, com dels altres cap a aquest (des de seu propi punt de vista, tot i que s’ha de dir que es vau distorcionat pels seus baixos nivells d’autoestima, de ser incapaços de creure que algú els pugui estimar). Tot i haver-hi uns aspectes biològics i genètics al darrera, pot ser perfectament que aquesta patologia no es manifesti en cap moment. Això fa que cregui que els factors més importants – i qui cregui el contrari està en tot el seu dret – són els psicològics, les mancances que pot arribar a tenir una persona,(que poden ser molt diferents entre si, ja que, com he dit, cada persona és un món) que es dervin a una disminució extrema de la seva autoestima, i esdevinguin aquesta patologia.

Tot i els esforços que poden arribar a fer aquestes persones, la societat d’avui en dia no els permet el seu retorn per complert. No s'integren, no són com nosaltres...però realment són aquestes persones les que prohibeixen la seva integració, excloent-los del que per a ells és la normalitat. Sempre quedaran aquelles marques, aquelles males mirades, perquè un dia vas fer … una societat que, jutjant als més desemparats, es queda tranquila durant el dia a dia, excloent tot allò que no els sembla normal, o és perillós per la societat…

Una societat, com he dit i seguiré dient, superficial i que s’agafa la selecció natural pel seu compte, creien que sempre fa el millor que es pot. I tot això sense adonar-se’n, o sense voler veure la patologia més greu de totes, la que està actualment creixent i afectant a la major part d’aquesta societat materialista i consumista.

Què n’opineu vosaltres?