Experiment curiós.

Últimament, no se realment perquè, m'he estat interessant en els transtorns que pateixen els psicòpates.
I buscant informació, per merqa curiositat, vaig trobar un experiment realitzat, per un professor universitàri de psicologia clínica, especialitzat en psicòpaties d'aquest tipus.

Dos persones, la primera; una persona que no patia la psicopatia , la segona; una persona afectada per aquesta.
Tres situacions, i a cada situació s'analitzava el pols nerviós de cada subjecte.

- 1a situacio: Sentats en una cadira, un ambient molt relaxant, música tranquil·la, llums clars, i imatges de paisatges i prats verds... (Els dos subjectes presentaven un pols normal, amb un ritme tranquil)


- 2a situació: En el mateix lloc, però aquest cop amb una música més tensa, la intensitat de la llum disminuïda, i les imatges eren més estridents i cruels. (Els dos subjectes, per igual, presentaven un augment del ritme cardíac, senyal de tensió per aquella situació)


- 3a situació: Aquest cop, la situació limit, una situacio al màxim de tensa que podria posar-se devant una persona, música estrident, sense gairebé llum, sorolls per tots costats, imatges realment terrorífiques... (En aquest cas, el ritme cardíac va se anotat diferent ; el primer subjecte el seu ritme era molt accelerat, normal al estar en un moment de tanta tensió, però per contra, el subjecte dos (que patia aquesta patologia) el seu ritme, en aquest cas va ser relaxat, normal, com si estés visquent una situació agradable per a ell )


Un experiment que vaig trobar curiós, i em va despertar una gran curiositat per els efectes d'aquesta malaltia, de la que intentaré buscar-ne més informació.

Ballarina bidireccional!

http://singularidad.files.wordpress.com/2008/02/bailarina.gif

He vist en una pàgina web, aquesta curiositat...si veus a la ballarina girar en el sentit de les agulles del rellotge, representa que estas fent servir la part dreta del teu cervell, i per tant ets més creatiu, ja que a través de l'hemisferi dret, percebem la informació d'una manera més emocional, gràcies a aquest hemisferi, entenem les metàfores, somiem, creem noves idees,...
Però tot això no ho podriem desenvolupar, si els dos hemiferis no estiguèssin "conectats" a través de connexions neuronals, de sinapsis entre les neurones. És la massa arquejada de substància blanca, la que els conecta.

Ara be, si veus a la ballarina, girar cap al senti contrari a les agulles del rellotge, ets més racional, ja que estas fent servir la part esquerra del teu cervell, que és l'hemisferi que processa la informació analítica i seqüencialment, pas a pas, i de forma lògica i racional.

També pot ser, que la vegis girar en els dos sentits, si et concentres perquè giri cap a un sentit, i gira cap aquest, i després et concentres perquè giri cap al contrari, i ho fas... però sempre hi ha alguna direcció que predomina...aquesta és la que determina com ets...

He penjat això aquí perquè ho he trobat curiós...

Cap a on us gira a vosaltres?

"Una mente maravillosa"

Aquest Dijous passat, vaig mirar la pel·lícula "Una mente maravillosa", una pel·lícula basada en una patologia peculiar, i que curiosament l'havia estudiat aquella mateixa setmana.
Mirant la pel·lícula, vaig anar veient molts dels símptomes que m'havien explicat a la classe de fonaments de psicologia, amb l'Ernest Luz. Sense voler-ho, vaig relacionar tot el que feia, el que deia i el que pensava; les seves alucinacions, la seva realitat.

Durant tota la pel·lícula, les seves alucinacions formen part de la seva vida, com si no ho fòssin, és a dir, com ho veu ell: és una manera de veure el que viuen aquestes persones. Tan real, tan proper... que semblava una vida normal i corrent, una vida d'un estudiant de matemàtiques que estava obsessionat amb els estudis, però que finalment es descobreix, que aquesta patologia l'hi va sorgir durant la seva època a la universitat, allà on tots els espectadors ho van creure tot real...com el protagonista.

És la seva dona, però, que comença a veure simptomes estranys, el seu despatx és ple de diaris enganxats a la paret, està obsessionat amb una missió secreta, real per a ell i els espectadors, però fictícia finalment.
Quan li diagnostiquen aquesta patologia, el món se li descoloca, la pel·lícula dóna un gir inesperat, i tot el que fins ara havia estat la història de la seva vida, o quasi tot, és irreal, fictici,...
Tot això,li és molt difícil de creure, tota una vida de mentida? el seu company de pis, el cap de la seva missió secreta, la nevoda del seu amic ?  no pot ser, la gent no ho sap, però ells existeixen...jo els he vist, tocat i abraçat...
Finalment se n'adona del que està passant...i demana ajuda


comença a medicar-se, a prendre pastilles, però finalment les amaga i no se les pren, ja que aquestes l'impedeixen dedicar-se a les matemàtiques...tornen les alucinacions, i sempre són les mateixes, el seu company de pis, el seu cap i la nevoda.

Finalment, amb l'ajuda de la seva dona, que no l'abandona en cap moment, ni en els seus punt més extrems d'agonia i fins i tot agressivitat, el recolza en tot moment, i gràcies a això, aconsegueix evitar les alucinacions, les veu, sí, però les evita...
Podent tenir una vida normal...

"Ellos son mi pasado, y a todos nos perdigue nuestro pasado" 
Aquesta és una de les frases que més m'ha marcat, demostrant que, tot i que l'esquizofrènia tingui una base biològica, es pot arribar a "eliminar" o disminuir els efectes, només amb la ment. Tot i això, no es pot aconseguir fer-ho,sense força de voluntat, i aquesta la perds si no tens a ningú al costat...si no tens amor, ni ningú per qui valgui la pena lluitar..

"Es como una dieta mental, me abstengo de satisfacer segun que tentaciones." 
Amb la ment som capaços de fer qualsevol cosa... fins i tot sense necessitat de fàrmacs es pot "solucionar" una esquizofrènia...

Una patologia com aquesta la podem sofrir tots, des d'un brillant matemàtic, fins a un drogodependent. (Sense ànim d'ofendre, simplement perquè ens van dir que les drogues potencien les possibilitats de patir esquizofrènia).
Però, si a totes aquelles persones que la pateixen, se'ls demostra l'amor que tenim cap a ells, podran arribar a ensortir-se'n, gràcies a nosaltres, a la gent que els envolta...perquè són aquests els que els-hi donen les forces per seguir endevant, per lluitar,...

Esquizofrènia?

Realment, quan es diu la paraula "esquizofrènia" entén tothom el que estàs dient? O assenteixen el cap, només havent-ne sentit a parlar per les veus que circulen pel carrer i la societat?

Dubto que tothom sàpiga, com començem nosaltres a saber, què és realment , o en què es basa aquesta patologia.

Sí, molta gent et dirà que aquesta gent sofreix alucinacions, i que quan va pel carrer es senten seguits per algú extrany, però el que no saben és el rerefons d'aquesta patologia mental.

És això el que em molesta, el fet de com la gent, la societat en general  – excolent-hi els psicòlegs i psiquiatres que hi entenen – jutgen a aquestes persones, i com les exclouen de la societat. 

Sí que és cert, que aquesta malaltia mental es basa en una alteració de la percepció de la realitat, i en l'alteració de l'expressió d'aquesta per a les persones que ho sofreixen, però el que no es sap és tot el que sofreixen aquestes persones.

Si miréssim per un forat, tot el que estan visquent, el que senten, i el que pensen, els afectats per aquesta patologia, quedariem ben parats tots dels conflictes emocionals que descobriríem. És cert que cada persona és un món, i que cada un d’aquests mons pot canviar radicalment de la nit al dia, però, crec jo, que en aquest cas,aquesta patologia té un aspecte comú en cada un dels diferents casos; i és la seva baixa autoestima,(quedariem alucinats de com es poden arribar a odiar a si mateixos...es diu molt fàcil oi?..penseu-hi bé..odiar-se a un mateix, odiar la manera de ser, fins a l'extrem de voler treure's la pròpia vida...és, crec jo, molt trist) i la seva manca d’afecte i amor tant per part seva cap als altres, com dels altres cap a aquest (des de seu propi punt de vista, tot i que s’ha de dir que es vau distorcionat pels seus baixos nivells d’autoestima, de ser incapaços de creure que algú els pugui estimar). Tot i haver-hi uns aspectes biològics i genètics al darrera, pot ser perfectament que aquesta patologia no es manifesti en cap moment. Això fa que cregui que els factors més importants – i qui cregui el contrari està en tot el seu dret – són els psicològics, les mancances que pot arribar a tenir una persona,(que poden ser molt diferents entre si, ja que, com he dit, cada persona és un món) que es dervin a una disminució extrema de la seva autoestima, i esdevinguin aquesta patologia.

Tot i els esforços que poden arribar a fer aquestes persones, la societat d’avui en dia no els permet el seu retorn per complert. No s'integren, no són com nosaltres...però realment són aquestes persones les que prohibeixen la seva integració, excloent-los del que per a ells és la normalitat. Sempre quedaran aquelles marques, aquelles males mirades, perquè un dia vas fer … una societat que, jutjant als més desemparats, es queda tranquila durant el dia a dia, excloent tot allò que no els sembla normal, o és perillós per la societat…

Una societat, com he dit i seguiré dient, superficial i que s’agafa la selecció natural pel seu compte, creien que sempre fa el millor que es pot. I tot això sense adonar-se’n, o sense voler veure la patologia més greu de totes, la que està actualment creixent i afectant a la major part d’aquesta societat materialista i consumista.

Què n’opineu vosaltres?

Autoestima i Maslow

Maslow va establir una piràmide de les necessitats on, en el nivell més baix hi havien les primàries (necessitats fisiològiques), damunt seu hi havia la necessitat de sentir-nos segurs, després, la d'estimació i pertinença, i finalment (no per això la menys important) la de l'auto realització.

Ell definia "necessitat" com una cosa que si no es complia, no es satisfeia donava lloc a una patologia, ja sigui a nivell psicològic com físic. 

Aquestes necessitats, si són satisfetes, implica un augment de l'autoestima i satisfacció personal, d'autorealització.

És cert que aquestes necessitats són universals, que tothom les comparteix, però tot i això, avui en dia i en una societat com la que tenim, aquestes necessitats han estat ampliades.

La societat ens imposa cada dia més coses. Per exemple.. actualment estan començant a imposar als pares de nens de primària i ESO la necessitat de que els nens tingui ordinador a casa.  

En un país del tercer món, les necessitats són les bàsiques: menjar, vincle afectiu amb la mare, tenir un lloc on dormir,... coses que en una societat com la nostra, la major par de la població les té cobertes, en canvi allà, quasi tots, - per no dir tots - no poden cobrir aquestes necessitats bàsiques.

En canvi, en la societat en la que vivim, aquestes necessitats gairebé es passen per alt, hem arribat a un punt de superficialitat, que la nostra autoestima no puja si no és per una satisfacció material - s'ha de dir que, no tothom és així -  ja sigui amb un ordinador pel nen, o roba a la moda per la nena, o un bon cotxe pel pare.

Aquí i ara ja no es valora el fet de tenir una casa i un llit on dormir, sinó el fet de tenir una gran mansió, amb piscina i fil musical. Ja no es valora el fet de tenir un vincle afectiu amb la mare (moltes mares no donen el pis als fills per por de que després els hi agafi una forma lletxa, NO totes).

Crec, que ens hem acabat convertint en una societat superficial i freda, però tot això ens ho han anat imposant, ja sigui amb les noves tecnologies, o amb la moda de cada any.

Però si arriba un dia en que les necessitats bàsiques no les podem satisfer, llavors serà quan tornarem a ser més humans i socials, quan podrem pujar la nostra autoestima amb un simple gest humà...

On l'autorealització es basarà en un esforç per ajudar als altres, o simplement en saber que tens una mare que t'espera, i un llit on dormir ( com en els països més pobres ), i no en un esforç per poder-se comprar un cotxe de luxe, o roba de marca, o en guanyar molts diners per guardar-los en un banc, o en ascendir a un lloc de treball.

Carl R.Rogers

Carl R. Rogers, va ser un psicòleg clínic molt important a nivell social, partidari d’un enfocament humanista de la psicologia, i que proposà un tipus d’ensenyament humanista basada en l’experiència vital de l’alumne, on l’important era l’aprenentatge significatiu.

L’enfocament humanista neix com a reacció al concepte de persona, entès pel conductisme i per la psicoanàlisi. Aquest, entén a la persona des d’un punt de vista positiu, no parla de pacients, sinó de clients ; on aquesta és la que es coneix millor, ningú – ni el psicòleg – el coneix millor que ell mateix.

Per tant,  es basa en una psicologia d’escolta, es va dedicar a la teràpia no-directiva ( teràpia centrada en el client). El psicòleg passa a formar part d’un segon terme, ja que el client passa a ser més important.

Aquesta teoria, coneguda am les sigles PCA (Person Centred Approach), no només s’aplicava només en les interaccions entre terapeuta i client, sinó que també s’aplicava en totes les interrelacions humanes.

Aquesta psicologia però, ha estat criticada per altres psicòlegs per la seva no-interacció  en les teràpies.  Ja que el psicòleg, en aquestes teràpies, es dedicava a escoltar, sense opinar ni dir res.

Crec sincerament, que aquest model de teràpies no és un model gaire adequat, ja que –segons el meu parer -  els psicòlegs estan per ajudar a aquelles persones que hi necessitin, i amb el simple fet d’escoltar, en la majoria de casos no en tots, no es pot arribar a solucionar el problema que tingui el pacient, ja que el pacient (client en aquest cas) no pot deduir moltes de les patologies que pateix, ja que moltes es troben en l’inconscient, un lloc casi inaccessible per la mateixa persona, i són, en aquest cas, els psicòlegs els que han de “descobrir” l’origen d’aquestes patologies i aconseguir eliminar-les, o eliminar les seves conseqüències en el pacient. 

Tot i això, segur que hi ha certs casos que amb el simple fet d’escoltar, el pacient ja es sent millor... això encara no ho sé, ja que no sóc psicòloga, però crec que el millor és la interacció entre el terapeuta i el pacient... ja sigui perquè aquest agafi confiança, perquè es senti millor,...

Imaginació

" La imaginació és la facultat de la ment humana de crear imatges mentals o pensar en realitats no percebudes abans, d'inventar noves versions del món. Es diferencia del somni en què la imaginació s'activa quan l'individu està despert. La imaginació respon a la necessitat de ficció que experimenta tot subjecte i és una de les caracterítiques fonamentals de la personalitat "


Moltes vegades, sentim la necessitat d'allunyar-nos d'aquest món, de la realitat en la que estem ficats, però no físicament. Per això utilitzem la nostra imaginació, per fugir i crear-nos un món imaginari - i mai millor dit - .
Tot i això, la nostra imaginació no és més que un reflex de tot el que hem vist i viscut, de les nostres experiències i les nostres expectatives.


Podem crear individus irreals, paisatges fantàstics, però tot a partir d'imatges emmagatzemades dins nostre, coses que hem vist, i que coneixem. Per exemple, un elefant amb ales, no l'hem vist mai, però hem vist i sabem com és un elefant i unes ales, l'únic que fem és una associació.


La imaginació és un reflex, també, de la personalitat de cadascú, de la manera de ser i pensar de cada persona en particular...


La imaginació ofereix diferents versions d'una realitat comuna, segons cada persona, i ajuda a comprendre el món exterior a un mateix i li dóna sentit. El millor de la imaginació, és que allibera a cada individu dels seus límits, sobretot dels límits físics...


Finalment, dir que la imaginació, va lligada a la memòria, ja que sense els records i imatges emmagatzemades, seria bastant difícil crear situacions i imatges noves, de realitats fictícies... sense recordar.

Distorsions Cognitives

Per més que planegis com anirà, o com ha d'anar cert aspecte, no pots esperar-ho amb total seguretat.
Pots arreglar-ho tot, perquè - si més no - agafi el "camí" correcte per arribar finalment allà on vols que conclogui, però no pots fer que acabi com vulguis, sempre. Sí, és cert que hi ha casos i casos, i que algunes vegades, les teves expectatives es compleixen, però el que estic intentant explicar, són les distorsions cognitives, que són esquemes equivocats d'interpretar els fets, que generen una pertorbació emocional, normalment generen múltiples conseqüències negatives. És a dir, una mala interpretació del que passa, que normalment es basa en una cosa no desitjada, tot i que no sempre és així.

El primer és un esdeveniment activador, que és el que produeix una sèrie de pensaments i creences, que tot i creure fermament que són certs, no tenen perquè ser-ho. A causa de tot això, es produeixen unes conseqüències emocionals i conductuals, que normalment solen ser negatives, com ara la tristesa, conductes agressives, el racisme, ...
Pot arribar, fins i tot, a trencar relacions amb persones molt properes a tu.

Per això, els psicòlegs actuen a nivell de pensament, no de conducta ni d'estat d'ànim, sinó que intervenen en la manera de pensar, aconseguint així, un canvi de pensament i un conseqüent canvi d'estat d'ànim o de conducta.
Crec, però, que tot i que la major part de la gent, afirmi que les distorsions cognitives no l'afecten, que mai ho ha fet, tothom, o casi tothom, ho ha pensat -o dit en alguns casos- . I segurament la majoria d'una forma inconscient (Com deia Freud, l'inconscient és el que determina la nostra conducta, tot i que nosaltres hi tenim un accés força difícil, o gairebé nul) , sense adonar-se'n. Però ho ha fet.

Per exemple, qui és aquell que mai ha generalitzat un fet, d'es d'un cas concret?
O quina persona mai ha desqualificat alguna cosa, sense motiu aparent?... - totes aquelles persones que critiquen una manera de vestir d'alguna persona, sense que això els afecti a ells mateixos -
Qui mai ha tingut pensaments polaritzats,- és a dir, pensar només en "tot" o "res", ignorar "els grisos" o matisos que pot tenir la qüestió-?  - Sóc excel·lent en.../ Sóc el pitjor en... // Tot em surt malament... / Tot em surt bé.. ( Normalment basat en un, o alguns, cas concret )

I en podria dir més, d'exemples, però crec que queda clarament explicat, amb aquests tres casos, que tothom, o si més no la majoria de nosaltres, ho em fet algun cop.

Ara,suposo que els psicòlegs actuen en aquells casos que es porten a l'extrem, ja que dubto que, pel simple fet de generalitzar un cas, modifiqui de manera determinant el teu comportament, sempre i quant no ho portis a l'extrem, com ja he dit abans.

A la vida quotidiana, realitzem bastantes distorsions cognitives, i no per això necessitem l'ajuda d'un psicòleg. Simplement és quan portem a l'extrem aquestes distorsions, com per exemple si a l'hora de desqualificar alguna cosa acabem tenint conductes agressives amb això. Aquí sí que hauria d' intervenir un psicòleg, per poder arribar a modificar la conducta, i ajudar-te a actuar correctament, intervenint en el teu pensament erroni  d'aquest aspecte.

Social Loafing

He estat cercant informació sobre experiments en psicologia social, i m'ha sobtat trobar, segons molts escrits, un dels primers o el primer experiment en psicologia social. He decidit dedicar-li un post, si, realment és un dels primers experiments de psicologia social:

Aquest primer - o dels primers - experiment realitzat sobre psicologia social, va ser el publicat el 1898, amb la firma de Norman Triplett.

Aquest consistia en estudiar, en un principi, la velocitat màxima que assolien els ciclistes en una competició. Per una banda,calcular aquesta velocitat si competien amb altres ciclistes, i per l'altra la velocitat màxima que assolien els ciclistes corrents sols.

Els resultats van demostrar que els ciclistes que competien amb altres ciclistes, assolien una velocitat màxima més elevada que els que corrien sols.

D'aquí es va deduir que el rendiment és major quan es treballa de forma independent però en un mateix espai laboral (un al cantó de l'altre) que quan es treballa cada un de forma aillada.

Més endevant va realitzar un experiment semblant amb uns nens, recorrent una línia en un carril de pesca, sols i acompanyats.

Aquest tema és l'únic tema que es va anar tractant i experimentant durant les primeres dècades de la psicologia social. Bàsicament s'estudiava la influència de la presència d'altres persones respecte el rendiment de la persona observada.

D'aquests resultats en van sorgir rèpliques i experiments més desenvolupats que van ampliar o tirar per terra algun dels punts de l'experiment realitzat per Triplett, però tot i això crec que, per par meva, la influència de la presència d'algú més, principalment competint contra tu, augmenta si més no, una mica la teva rendibilitat, ja que l'afan de guanyar és més fort si veus a la resta de gent que lluita per aconseguir el mateix que tu vols.

Per altra banda, si l'esforç és comú, és a dir, tothom lluita pel mateix, crec que l'esforç que fa una persona individualment disminueix, i és inferior al que faria si no actués en grup.

Tot i que encara no tinc gaires coneixements de la psicologia social, m'he atrevit a "afegir" alguna característica a la teoria que va fer Triplett.

Experiment de Milgram

Avui el post va dedicat a la classe de pràctiques de fonaments de psicologia, que hem tingut a primera hora.

Hem estat mirant el codi deontològic dels psicòlegs, que és el mateix, per a tots els psicòlegs, com a mínim dins d'Espanya. Tots i cadasun dels punts estan estudiats i molt ben escrits, perquè no es pugui cometre cap error.

El més impactant, ha estat el video de l'experiment de Milgram. Un experiment, que tot i haver-se explicat als voluntaris, al final d'aquest, que tot era un engany, era - crec jo - realment xocant, tant a nivell psicològic com a nivell emocional per a aquelles persones.

Estudiar el comportament de certes persones -voluntàries (pensant-se que anaven a fer un experiment per valorar el nivell d'intel·ligència)- sota pressió, o autoritat.

Experiment per parelles, un era l'alumne i l'altre el professor. Cada resposta errònea de l'alumne, el pofessor deixava anar una descàrrega elèctrica - al principi de poca intensitat, però a mesura que anava avançant, anava augmentant - a l'alumne.

He quedat impressionada de la cantitat de persones, que tot i sentir els crits agonitzants de l'"alumne" seguia aplicant més i més descàrregues.

Es suposa, que al estar sota una autoritat, inconscientment, es des-responsabilitzen del mal que estan provocant a l'altra persona, cosa que s'ha acabat relacionant amb els nazis, que actuaven sota l'autoritat de Hitler. I per aquesta raó, es suposa (en alguns casos, no tots), que no es sentien culpables de fer el que feien , ja sigui en els camps de concentració, o a la vida quotidiana, no tenien sentiment de culpa, ja que, al estar sota la pressió d'una autoritat que els manava fer-ho, ells no ho feien, sinó l'autoritat en qüestió.

Tot i això, el dany psicològic a aquests voluntaris de l'experiment, ja estava fet. Encara que un cop acabat l'experiment, els desmentissin i se'ls expliqués la veritat, el simple fet de pensar que un mateix és capaç de fer una cosa així, no s'elimina fàcilment.

Aquí deixo la part més important de l'experiment:

http://www.youtube.com/watch?v=5D-y6icBtpA&feature=PlayList&p=E6DD9E2433DE225C&index=16

Dessensibilització Sistemàtica

L'última pràctica realitzada, la vaig trobar molt interessant. El fet de tractar una fòbia, d'intentar dessensibilitzar a una persona d'una fòbia en qüestió. Fascinant.

En aquesta última classe, va tornar a sorgir el nom de "Mary Cover Jones", i d'aquí la dessensibilització sistemàtica, ja que va ser la primera psicòloga, o una de les primeres en experimentar sobre el tractament de les fòbies, com fer-ho per perdre les fòbies. Em va sorprendre el fet que, tot i tractar com a primer cas, la fòbia d'un nen als conills, "descobrís" o demostrés que la dessensibilitzaió tractada d'una manera progressiva és la millor manera de fer afrontar es fòbies.

"El tractament d'una fòbia, s'ha de fer gradualment, no ensenyar-ho directament, i tot en un ambient més o menys agradable. Així, de mica en mica, i de manera progressiva, la persona en qüestió, va perdent aquella por"

Això em va fer pensar en aquell programa de televisió, que ara no recordo gaire bé a quin canal el posaven.. "La Caja".. un pograma que segons alguns, tractava de la millor manera, el mètode per perdre o afrontar les fòbies, una manera que , si algu de vosaltres recorda com ho feien, és totalment contraria a la proposada per la psicòloga Mary Cover Jones.

En aquest programa feien afrontar directament - normalment en imatges - la fòbia de la persona en qüestió; asseguda en una cadira, al mig d'una sala petita, i imatges de la seva fòbia o por anaven apareixent al seu voltant, trobant-se, aquesta persona, completament sola i envoltada de la seva por principal. Una manera una mica xocant i d'una manera molt agressiva,crec jo, d'afrontar les teves fòbies. Una manera diferent del que hem estudiat.

Tot i això, el tractament de les fòbies, no es pot agafar a la lleugera. Com he mostrat en la meva pràctica per parelles, hem tractat la fòbia, amb la persona en qüestió, acompanyat d'alguna persona, per notar el recolzament, perque no es senti desemparat davant d'aquella "cosa". I sobretot, ho hem fet gradualment, i pas per pas, al ritme de la persona que s'estigui tractant.

Cada dia aprenem coses noves, coses de la vida, que poca gent ho sap. I sempre, són coses increïbles i interessants, que podem arribar a aplicar en la nostra vida diària.

Primera classe

Aquest matí, tot i la son acumulada i un tancament inconscient dels meus ulls, m'han sorprès - i interessat - totes les idees que han anat sorgint de la qüestió esmentada per l'Ernest Luz, la diferència entre el cervell i la ment, una qüestió que, crec que una quantitat més aviat petita de gent s'ha fet mai.

Sempre ens han establert -almenys a mi - que el pensavent "surt" del cervell, i el comportamet ve donat pel pensament, i així una cadena successiva.

Però avui se'ns ha presentat una qüestió que ens ha fet pensar a tots. M'han aparegut un munt d'idees, i preguntes, tant abstractes com ben definides sobre aquesta qüestió; com és la ment? Ocupa realment un volum?... No ens la podem imaginar com una cosa concreta...doncs, què és?

El cervell no és el mateix que la ment... la ment és un subjecte abstracte, al contrari del cervell...tot i així nosaltres ho relacionem.. i ho relacionem perquè la ment, "apareix" amb una determinada organització del cervell, si aquest es modifica, modifica la ment.

Una manera estranya d'explicar-ho, però, és el que més m'ha sorprès, ja que si m'hi paro a pensar, tot és molt complicat, tant a nivell biològic - i químic - com a nivell psicològic.

La ment de l'ésser humà és realment complexa, però també fascinant, i això només és el començament del nostre estudi.

també m'ha sorprès bastant el fet de que tenim més de 5 sentits, que en tenim molts més. És una cosa que trenca els esquemes mentals que teníem fets, però que en forma de nous...i més amplis.

Què n'hem d'esperar de la ment humana?...si en tan sols una classe, jo com a mínim, he descobert un munt de coses noves...

Creació del Blog

La creació d'aquest blog servirà per relacionar les nostres experiències personals amb la psicologia psicologia, ja sigui dins l'assignatura de fonamets de psicologia, com en altres assignatures.

També crec que serà útil, per poder expressar i intercanviar les diverses experiències i idees de tots els participants; ja que tant podem penjar una pel·lícula que ens recordi a alguna cosa explicada a classe, com algun video o algun escrit que el relacionem amb alguna cosa que ens interessi dins el camp de la psicologia.

crec que serà una bona eina per a la reflexió i per a l'autoaprenentatge gràcies a l'intercanvi mutu d'idees i opinions.